¿T´has mort?
Possiblement t´has mort. Això que tu pensaves que no
arribaria mai. Perquè -ho sabies- entre tu i la
immortalitat sempre hi ha hagut un no se què de rara
complicitat. Possiblement t´has mort i has aconseguit, una
vegada més, una convocatòria cívica de ciutadania al
voltant de quelcom que es considera comunitari, i per tant
compartit. Com correspon al teu caràcter insubornable i
lliure, pertanys per sempre a tots i a ningú. La vespra et
vam portar de visita el teu amic Sebastià Morell -«tenía un
deure que no sabia com complir. Ara ja estic tranquil»- ell
no veu, tu ja no podies parlar. Després hem vist passar en
la gran desfilada del teu dia notables, com tu; i gent
senzilla del poble, com tu; gent convençuda de la teua
natural rectitud i gent enganyada que ha, diguem-ne,
discrepat estranyament. Gent com José que t´ha transportat
damunt els seus muscles poderosos, Basilio, correcte,
elegant i educat t´ha saludat; Diego, honestíssim i digne;
Miguel ha traslladat el vetllatori als estudis de Radio Elx
perquè el muntatge del teu programa poguera arribar a
temps; gent anònima -«però, ¿s´han casat, o no?»- que sap
ben bé qui ha sigut Sant Joan; el massatgista Vicent de
remeis en què tant creies; Manolico -pobret- amb doble
trista sessió; el Chipi eixa mena de suplent teu; Mario i
Maricruz; Pilar Amorós, Ortuño, Oltra, Vicent Ripoll,
Pascual Pascual; La Mulá, Pepa, Llorens..., els companys de
l´Hort del Xocolater; Sol Pérez, la gent de l´Elx: el
pròxim partit les graderies callaran per tenir-te present;
professors: Vicent Soler, Humbelina, els germans Serrano,
Yani, Belso, la Fuster, Vaquero, Susi Meseguer, Mari Paz;
la Universitat d´Alacant i la Miguel Hernández que tant has
celebrat; Ateneu Pablo Iglesias, Amics de l´arròs amb
costra, Coral Ilicitana...; el metge de capçalera que no
has tingut: Narcís; Javier; María Dolores, Tere, Antonia:
útils, práctiques, sensibles...; ¡Alfonsa!; Vicentín Pérez
i Jaime Brotons; la Capella; Quito des de Londres ha
comentat emocionat que li han dit que ha estat inclós entre
les teues més properes amistats; ma mare que, naturalment,
ha resat; la infalsificable emotivitat de Pepito; la Paca,
sempre interessada pel teu estat; don Ginés i els altres
concelebrants han parlat en l´homilia de creients i de no
creients, de Lola -«su compañera»- i de la teua compromesa
generositat; l´alcalde t´ha acusat de ciutadà exemplar; ha
fet testimoniatge Juan Boix Matarredona; Héctor, com
sempre, tan discret; l´empresariat; algú que ha deixat al
llibre de signatures: «Adéu per sempre. Adéu»; Fernando,
conscient, responsable, decidit; Genoveva, ha comprés;
Vilaseca, també; Rosmari mentres ha fet el seu treball ha
plorat; Maria Rosa, Manolito, Cándido, Assumpció, una dona
de jersei groc, Mari Tere, Iván, la Candela, eixes parelles
de policies amb uniforme de gala, el de la corbata negra...
tots darrere d´una consigna no formulada: dignitat; el
Casti que -¿com no?- amb la seua càmera ha alçat acta una
vegada més; Toni Miró, Azorín, Soria, Arcadi, Agulló,
Castejón: col.legues d´il.lusions, projectes i discusions;
Cerdán Tato que ha dit que has dit que «només tenen raó els
qui no tenen res»; Raúl, l´equatorià pacient que en eixir
el sol et va trobar dormint de més...; i jo, que entre
certeses i vacil.lacions a les teues expectatives, t´he
volgut dedicar el darrer impuls de respectuós afecte de qui
considera un honorable privilegi haver gaudit de la teua
insuperable estima.