PATRI
29-01-03
(Diego
Trigueros)
Sóc un home amb molta sort. Des que vaig saber que aquest
homenatge anava a fer-se desitgí tenir el privilegi
d'intervenir activament en ell. I aquí estic, parlant de
Patri davant la gent que més l'ha estimat. I dic que tinc
sort perquè l'únic mèrit que podria fer-me merèixer l'honor
de parlar en aquest acte el teniu també tots els presents,
el meu mèrit és que jo volia molt a Patri. ¿Algú entre els
presents no volia molt a Patri? Si hi ha algú està
disculpat. Si no el volia molt és perquè no el
conegué.
Però alhora que manifeste la meua satisfacció per poder
parlar-vos huí, sent sobre les meues espatlles un pes
infinit al pensar que d'una banda m'agradaria tenir les
millors paraules dites de la millor de les maneres, tant
per ell, Patri, com per aquells i aquelles que desitjarien
tenir l'ocasió que a mi m'heu regalat, i d'altra que no puc
deixar de pensar què dirien alguns dels presents si
estigueren al meu lloc. Pense en José, en Mario, en Quito,
en Miguel, en Mari Cruz, en Rodes, en Juanjo, en Asun, i
reconec que ho faig també des de l'interès personal:
m'haguera agradat tant escoltar-los a ells dir el que sé
porten dins, escoltar-los a tots i comprovar la més
recurrent de les hipòtesi: en totes aquestes intervencions
trobaríem, si més no, dos factors comuns, l'estima per
Patri i el buit que ens ha deixat.
Tots sabem que no fou un home fàcil ni senzill, però també
sabem que era realment fàcil i senzill estimar-lo quan,
superades eixes capes superficials que tots portem sobre la
pell, accedies a la seua immensa capacitat de ser el més
fidel, el més lleial, qui et feia recórrer nous camins en
l'aventura de compartir que significa
l'amistat.
Tampoc fou una persona convencional ni superficial, per
això calia buscar-lo on de vegades s'amagava: darrere de la
por a no obtenir la resposta esperada, la justa
contraprestació a allò que era capaç de donar-te. Encara
que no era gens difícil trobar la manera de donar-li el que
ell desitjava, perquè, en realitat, no demanava res
d'extraordinari o inusual, simplement el que tots demanem:
estimar i ser estimats....Com nosaltres estimàvem a Patri
i, ara que ja no contesta al telèfon, enyorem la seua
disponibilitat, sempre generosa, i, amb una freqüència
conseqüent, sentim que es escàs l'aire que ens arriba als
pulmons.
Únicament puc parlar dels amics de Patri que conec, i entre
eixos hi ha un que pren pastilles per poder dormir, un
altre que ha deixat sense acabar la casa que estava
fent-se, un tercer que manifesta agredint la seua
impotència per no poder fer que el passat siga diferent, al
quart el futur cada dia li sembla més curt, el cinquè no
sap encara com fer que les seues llàgrimes li arriben al
cor ni què fer amb elles el dia que açò passe, el sisè
sembla enganyar-se i continua treballant com si res no
haguera ocorregut, altres tenen la sort de no veure cada
dia el paisatge de la ciutat i el camp d'Elx i això els
permet deixar descansar els records.
Coneguí a Patri quan teníem entre 8 i 10 anys, un temps en
que la majoria dels carrers del poble estaven sense
asfaltar i les portes de les cases sols es tancaven a
l'hora de gitar-se a dormir, un temps en el qual un pati
podia reunir tots els xiquets del veïnat a l'hora de
Bonanza perquè era l'única casa del barri on hi havia
televisió, i un solar podia ser, en arribar la nit, el lloc
perfecte per imaginar i viure inquietants aventures on els
misteris inventats pels majors eren els segurs malsons dels
més petits.
Era el temps de l'Acadèmia Pareja, "entra un burro y sale
sin orejas", l'Acadèmia Mercantil, "entra un burro y sale
un albañil" o l'Acadèmia Ripollés, "hi ha més xinxes que
xiquets". En aquelles acadèmies estudiàvem "per lliure"
coses d'allò més divers, com ara Càlcul Mercantil,
Mecanografia o Correspondència Comercial i també "Ingrés" i
Batxillerat. I quan entre a tercer de Batxillerat a
l'institut de l'Assumpció, aleshores ubicat al Parc
Esportiu, on ara està el Col·legi Luís Cernuda em trobe de
nou a Falcó. Ell en 4t A, jo en 3r B. El terrible 4t A, on,
segons es deia, cert professor no podia girar-se a la
pissarra donant l'esquena a l'alumnat sense rebre una pluja
de guix. Patri no sempre era aliè a aquest tipus
d'activitat que no sé si qualificar com extraescolar ja que
ocorria dins de l'aula. Era l'any 1965 i la salut de Franco
era magnífica.
Segon de carrera i pis compartit a València. Nits de fum,
llibres i cafè, i dies de menú a 25 pts. en l'avinguda del
Port. I per sopar patates fregides, ou i filet o
llonganisses... cada dia. Assemblees de facultat i
abundància de propaganda on a Franco se'l qualificava de
vell decrèpit i sanguinari i a Juan Carlos de pelele en
mans del dictador. No hi havia diferències entre un i
altre, quasi tot en aquells temps era blanc o negre. I la
policia, sempre atenta a millorar la forma física dels
estudiants, practicant un footing que podia deixar-te
realment fotut i on les lesions més freqüents no eren per
excés de velocitat sinó al contrari: la velocitat
necessària per a no patir "accidents" havia de ser alta,
almenys un poc més que la del policia que portaves
darrere.
Érem molt joves i la vida també corria, tant que en poques
setmanes passàrem de fer un fons comú per atendre les
necessitats de la casa a etiquetar cada cosa amb el nom per
delimitar la propietat del contingut de la nevera, de
manera que teníem una botella de llet de Gaspar, una altra
de Diego, una altra de Patri, ... Probablement, algunes de
les que aleshores anomenàvem "profundes conviccions"
necessitaven ser provades per confirmar la seua
validesa.
Un any després, jo ja tenia un fill i ell començava, amb la
dona de la seua vida, a Barcelona, una etapa que, pel que
jo conec, potser fóra eixa gran oportunitat que tots tenim
i sobre la qual la dificultat fonamental és reconèixer-la
quan passa. I la deixà passar. Molts anys després hauria
d'ocupar no poques hores de les nostres converses, on
evidenciava dubtes més que raonables i jo pensí que
únicament la por el feu desestimar la idea de buscar-la de
nou.
Quan torna a Elx, ja acabada la carrera, ens trobem de nou.
Jo era un profe novell tractant de digerir la
responsabilitat que significa ser condicionant decisiu en
el futur de joves adolescents i ell m'ofereix la
possibilitat de millorar aquella indigestió amb un viatge
per l'Empordà, on entre la neu infinita dels Pirineus i amb
la companyia de Pink Floyd, passàrem uns dies que mai no he
pogut ni voldré oblidar. I, a més, el meu empatx millorà
sensiblement. Eixe era Patri, i així manifestava que
t'estimava i et feia sentir-te estimat.
Al llarg dels anys un parell de vegades la tinguérem (i ben
grossa), d'eixes de no parlar-nos i evitar-nos
dissimuladament, encara que mantenint les formes. Mentiria
si diguera que recorde els motius concrets. Si recorde que
un dia, en la Glorieta, després d'una discussió li vaig dir
"ah sí?, moltes gràcies i adéu", li doní la mà i passaren
varis mesos sense veure'ns. També recorde nítidament la
forma, senzilla i magistral a l'hora, en què recuperàrem el
que perdérem aquell dia. Fou a l'enterrament de la meua
iaia, on ell es presentà sense que jo l'avisara i en
donar-me un abraç em demostrà quanta imbecil·litat havíem
sigut capaços d'acumular tots dos en uns mesos, i amb
aquell abraç obrí la porta que ens permetria caminar junts
de nou. ¿Qui era Patri, orgullós o humil, intolerant o
comprensiu? Com sol dir-se cadascú conta segons li va la
fira, i després de tants anys de viure coses junts el cert
és que amb Patri les coses m'han rodat francament bé, molt
bé diria jo, extraordinàriament bé.
Per tant aquells i aquelles que hem tingut la sort de
considerar-nos amigues i amics seus, i ara crec poder
parlar en nom d'uns quants, ens movem entre la incredulitat
per la seua absència i l'intent diari d'acostumar-nos a
ella. Us propose que no ens acostumem, que ens rebel·lem
contra la prematura i estúpida mort de Patri, i continuem,
per exemple, trobant-nos en Batiste, on tantes hores
passàrem junts, on (com ell deia) es reunia gent "molt
perillosa", on continuàrem veient-nos amb ell després de
morir Sixto, on tots envejarem a Sixto no haver conegut la
mort del més entranyable dels seus amics, on Quito parlarà
d'un tresor que té a casa, eixa agrunsadoreta que Patri
heretà de son pare i que li regalà perquè en aquelles nits
de converses infinites era on a ell (a Quito) li agradava
seure's, on Miguel recordarà que Patri era l'única persona
sobre la qual no era necessari avisar quan es presentava
amb ell a casa a dinar (precisament ell que sovint creia
molestar, que no suportava la idea d'estar molestant, que
tenia un respecte reverencial per la intimitat de les
famílies i les cases on habiten) i també eixa manera de
relacionar-se amb els fills de Miguel i Mari Carmen, dels
quals acabà essent eixe contrapunt que, de vegades,
necessitem els pares per incidir en els nostres
fills.
Alguna cosa tindria el xic, en relació als fills vull dir,
pregunteu-li a José i Carmen, digueu-los que us parlen
d'Aldara, i del paper de Patri en allò que huí és sa filla;
o pregunteu-li a Mari Cruz i Mario que també tenen fills
amics de Patri.
Tampoc s'entenia mal amb les persones grans, pregunteu a
Lola Puntes i a Sixto Marco fill, pregunteu-los com
tractava a Sixto. O pregunteu-me a mi, que vaig passar amb
ell el dia que morí Sixto i us diré de la tendresa que era
capaç aquest home.
Em venen al cap milers d'històries: les nits estirades per
veure l'eixida de les barques a Santa Pola, aquell dia
d'espectador davant dos amics que en cada insult escopien
la enorme magnitud de l'estima que sentien, aquella xica
que tenia una germana, el capítol 7 de Rayuela, el dia que
Javi decidí que pescar no l'interessava, aquell alumne que
li preguntà com es deia en valencià...per exemple
"ardilla", aquells passeigs a la vora de la mar, aquella
manera seua, sincopada, de conduir...
No podem huí, ni devem, parlar-ho tot. De manera que, per
acabar, dos missatges breus. Un per a sa mare: son fill
Patri ha sigut per a nosaltres, els seus amics, una cosa
molt gran, no consentirem que res ni ningú ocupe el seu
lloc allà al fons del cor de cadascú de nosaltres i, a
banda de moltes altres coses, sentim tanta ràbia que ja
sembla vella, antiga, ancestral (i sols fa un any que morí
Patri).
Sé que no podrà escoltar-me, sé que no el tornaré a veure.
Amb tot i això el segon missatge és per a ell: Patri,
aquesta mai no podrem perdonar-te-la, morint-te ens has
deixat tan fotuts que únicament morint-nos podrem millorar.
Mentres arriba eixe moment, et recordarem...
Amorosament.