PATRI 29-01-03
(Diego Trigueros)
 
 

    Sóc un home amb molta sort. Des que vaig saber que aquest homenatge anava a fer-se desitgí tenir el privilegi d'intervenir activament en ell. I aquí estic, parlant de Patri davant la gent que més l'ha estimat. I dic que tinc sort perquè l'únic mèrit que podria fer-me merèixer l'honor de parlar en aquest acte el teniu també tots els presents, el meu mèrit és que jo volia molt a Patri. ¿Algú entre els presents no volia molt a Patri? Si hi ha algú està disculpat. Si no el volia molt és perquè no el conegué.
 
    Però alhora que manifeste la meua satisfacció per poder parlar-vos huí, sent sobre les meues espatlles un pes infinit al pensar que d'una banda m'agradaria tenir les millors paraules dites de la millor de les maneres, tant per ell, Patri, com per aquells i aquelles que desitjarien tenir l'ocasió que a mi m'heu regalat, i d'altra que no puc deixar de pensar què dirien alguns dels presents si estigueren al meu lloc. Pense en José, en Mario, en Quito, en Miguel, en Mari Cruz, en Rodes, en Juanjo, en Asun, i reconec que ho faig també des de l'interès personal: m'haguera agradat tant escoltar-los a ells dir el que sé porten dins, escoltar-los a tots i comprovar la més recurrent de les hipòtesi: en totes aquestes intervencions trobaríem, si més no, dos factors comuns, l'estima per Patri i el buit que ens ha deixat.
 
    Tots sabem que no fou un home fàcil ni senzill, però també sabem que era realment fàcil i senzill estimar-lo quan, superades eixes capes superficials que tots portem sobre la pell, accedies a la seua immensa capacitat de ser el més fidel, el més lleial, qui et feia recórrer nous camins en l'aventura de compartir que significa l'amistat.
 
    Tampoc fou una persona convencional ni superficial, per això calia buscar-lo on de vegades s'amagava: darrere de la por a no obtenir la resposta esperada, la justa contraprestació a allò que era capaç de donar-te. Encara que no era gens difícil trobar la manera de donar-li el que ell desitjava, perquè, en realitat, no demanava res d'extraordinari o inusual, simplement el que tots demanem: estimar i ser estimats....Com nosaltres estimàvem a Patri i, ara que ja no contesta al telèfon, enyorem la seua disponibilitat, sempre generosa, i, amb una freqüència conseqüent, sentim que es escàs l'aire que ens arriba als pulmons.
 
    Únicament puc parlar dels amics de Patri que conec, i entre eixos hi ha un que pren pastilles per poder dormir, un altre que ha deixat sense acabar la casa que estava fent-se, un tercer que manifesta agredint la seua impotència per no poder fer que el passat siga diferent, al quart el futur cada dia li sembla més curt, el cinquè no sap encara com fer que les seues llàgrimes li arriben al cor ni què fer amb elles el dia que açò passe, el sisè sembla enganyar-se i continua treballant com si res no haguera ocorregut, altres tenen la sort de no veure cada dia el paisatge de la ciutat i el camp d'Elx i això els permet deixar descansar els records.
 
    Coneguí a Patri quan teníem entre 8 i 10 anys, un temps en que la majoria dels carrers del poble estaven sense asfaltar i les portes de les cases sols es tancaven a l'hora de gitar-se a dormir, un temps en el qual un pati podia reunir tots els xiquets del veïnat a l'hora de Bonanza perquè era l'única casa del barri on hi havia televisió, i un solar podia ser, en arribar la nit, el lloc perfecte per imaginar i viure inquietants aventures on els misteris inventats pels majors eren els segurs malsons dels més petits.
 
    Era el temps de l'Acadèmia Pareja, "entra un burro y sale sin orejas", l'Acadèmia Mercantil, "entra un burro y sale un albañil" o l'Acadèmia Ripollés, "hi ha més xinxes que xiquets". En aquelles acadèmies estudiàvem "per lliure" coses d'allò més divers, com ara Càlcul Mercantil, Mecanografia o Correspondència Comercial i també "Ingrés" i Batxillerat. I quan entre a tercer de Batxillerat a l'institut de l'Assumpció, aleshores ubicat al Parc Esportiu, on ara està el Col·legi Luís Cernuda em trobe de nou a Falcó. Ell en 4t A, jo en 3r B. El terrible 4t A, on, segons es deia, cert professor no podia girar-se a la pissarra donant l'esquena a l'alumnat sense rebre una pluja de guix. Patri no sempre era aliè a aquest tipus d'activitat que no sé si qualificar com extraescolar ja que ocorria dins de l'aula. Era l'any 1965 i la salut de Franco era magnífica.
 
    Segon de carrera i pis compartit a València. Nits de fum, llibres i cafè, i dies de menú a 25 pts. en l'avinguda del Port. I per sopar patates fregides, ou i filet o llonganisses... cada dia. Assemblees de facultat i abundància de propaganda on a Franco se'l qualificava de vell decrèpit i sanguinari i a Juan Carlos de pelele en mans del dictador. No hi havia diferències entre un i altre, quasi tot en aquells temps era blanc o negre. I la policia, sempre atenta a millorar la forma física dels estudiants, practicant un footing que podia deixar-te realment fotut i on les lesions més freqüents no eren per excés de velocitat sinó al contrari: la velocitat necessària per a no patir "accidents" havia de ser alta, almenys un poc més que la del policia que portaves darrere.
 
    Érem molt joves i la vida també corria, tant que en poques setmanes passàrem de fer un fons comú per atendre les necessitats de la casa a etiquetar cada cosa amb el nom per delimitar la propietat del contingut de la nevera, de manera que teníem una botella de llet de Gaspar, una altra de Diego, una altra de Patri, ... Probablement, algunes de les que aleshores anomenàvem "profundes conviccions" necessitaven ser provades per confirmar la seua validesa.
 
    Un any després, jo ja tenia un fill i ell començava, amb la dona de la seua vida, a Barcelona, una etapa que, pel que jo conec, potser fóra eixa gran oportunitat que tots tenim i sobre la qual la dificultat fonamental és reconèixer-la quan passa. I la deixà passar. Molts anys després hauria d'ocupar no poques hores de les nostres converses, on evidenciava dubtes més que raonables i jo pensí que únicament la por el feu desestimar la idea de buscar-la de nou.
 
    Quan torna a Elx, ja acabada la carrera, ens trobem de nou. Jo era un profe novell tractant de digerir la responsabilitat que significa ser condicionant decisiu en el futur de joves adolescents i ell m'ofereix la possibilitat de millorar aquella indigestió amb un viatge per l'Empordà, on entre la neu infinita dels Pirineus i amb la companyia de Pink Floyd, passàrem uns dies que mai no he pogut ni voldré oblidar. I, a més, el meu empatx millorà sensiblement. Eixe era Patri, i així manifestava que t'estimava i et feia sentir-te estimat.
 
    Al llarg dels anys un parell de vegades la tinguérem (i ben grossa), d'eixes de no parlar-nos i evitar-nos dissimuladament, encara que mantenint les formes. Mentiria si diguera que recorde els motius concrets. Si recorde que un dia, en la Glorieta, després d'una discussió li vaig dir "ah sí?, moltes gràcies i adéu", li doní la mà i passaren varis mesos sense veure'ns. També recorde nítidament la forma, senzilla i magistral a l'hora, en què recuperàrem el que perdérem aquell dia. Fou a l'enterrament de la meua iaia, on ell es presentà sense que jo l'avisara i en donar-me un abraç em demostrà quanta imbecil·litat havíem sigut capaços d'acumular tots dos en uns mesos, i amb aquell abraç obrí la porta que ens permetria caminar junts de nou. ¿Qui era Patri, orgullós o humil, intolerant o comprensiu? Com sol dir-se cadascú conta segons li va la fira, i després de tants anys de viure coses junts el cert és que amb Patri les coses m'han rodat francament bé, molt bé diria jo, extraordinàriament bé.
 
    Per tant aquells i aquelles que hem tingut la sort de considerar-nos amigues i amics seus, i ara crec poder parlar en nom d'uns quants, ens movem entre la incredulitat per la seua absència i l'intent diari d'acostumar-nos a ella. Us propose que no ens acostumem, que ens rebel·lem contra la prematura i estúpida mort de Patri, i continuem, per exemple, trobant-nos en Batiste, on tantes hores passàrem junts, on (com ell deia) es reunia gent "molt perillosa", on continuàrem veient-nos amb ell després de morir Sixto, on tots envejarem a Sixto no haver conegut la mort del més entranyable dels seus amics, on Quito parlarà d'un tresor que té a casa, eixa agrunsadoreta que Patri heretà de son pare i que li regalà perquè en aquelles nits de converses infinites era on a ell (a Quito) li agradava seure's, on Miguel recordarà que Patri era l'única persona sobre la qual no era necessari avisar quan es presentava amb ell a casa a dinar (precisament ell que sovint creia molestar, que no suportava la idea d'estar molestant, que tenia un respecte reverencial per la intimitat de les famílies i les cases on habiten) i també eixa manera de relacionar-se amb els fills de Miguel i Mari Carmen, dels quals acabà essent eixe contrapunt que, de vegades, necessitem els pares per incidir en els nostres fills.
 
    Alguna cosa tindria el xic, en relació als fills vull dir, pregunteu-li a José i Carmen, digueu-los que us parlen d'Aldara, i del paper de Patri en allò que huí és sa filla; o pregunteu-li a Mari Cruz i Mario que també tenen fills amics de Patri.
 
    Tampoc s'entenia mal amb les persones grans, pregunteu a Lola Puntes i a Sixto Marco fill, pregunteu-los com tractava a Sixto. O pregunteu-me a mi, que vaig passar amb ell el dia que morí Sixto i us diré de la tendresa que era capaç aquest home.
 
    Em venen al cap milers d'històries: les nits estirades per veure l'eixida de les barques a Santa Pola, aquell dia d'espectador davant dos amics que en cada insult escopien la enorme magnitud de l'estima que sentien, aquella xica que tenia una germana, el capítol 7 de Rayuela, el dia que Javi decidí que pescar no l'interessava, aquell alumne que li preguntà com es deia en valencià...per exemple "ardilla", aquells passeigs a la vora de la mar, aquella manera seua, sincopada, de conduir...
 
    No podem huí, ni devem, parlar-ho tot. De manera que, per acabar, dos missatges breus. Un per a sa mare: son fill Patri ha sigut per a nosaltres, els seus amics, una cosa molt gran, no consentirem que res ni ningú ocupe el seu lloc allà al fons del cor de cadascú de nosaltres i, a banda de moltes altres coses, sentim tanta ràbia que ja sembla vella, antiga, ancestral (i sols fa un any que morí Patri).
 
    Sé que no podrà escoltar-me, sé que no el tornaré a veure. Amb tot i això el segon missatge és per a ell: Patri, aquesta mai no podrem perdonar-te-la, morint-te ens has deixat tan fotuts que únicament morint-nos podrem millorar. Mentres arriba eixe moment, et recordarem... Amorosament.