Aquell sant Joan…

 
 

    L’any 1940 Sixto inicia el seu llarg i inolbidable conjunt d’intervencions en la Festa assajant per primera vegada el seu patètic i entranyable sant Joan en una Coral Il·licitana que fèu un simulacre de representació (aquell any, per raons òbvies, la basílica encara no estava en condicions) en les proximitats d’un temple, escenari que l’hauria d’acollir 25 anys consecutius.
 
    Però fou l’estiu següent, el de 1941, la primera gran ocasió. Aquí començaria realment Sixto la dilatada sèrie de representacions en encarnar, ara ja sí, abillat d’apòstol, els distints i peculiaríssims matisos d’un sant Joan que amb el transcurs dels anys va dotar de personalitat. Uns matisos condicionats pel propi estat d’ànim del civil que en cada ocasió, en un acte de suprema alineació per identificar-s’hi més, l’havia de personificar. “Excepte un sant Joan bla, místic i amanerat, quasi efeminat, con la tradició de manera habitual ha mostrat, he fet un sant Joan existencialista; un sant Joan indignat; un sant Joan guerriller; un sant Joan romàntic, dràmatic, commovedor. Recorde el de l’any 1945 que m’isqué un sant Joan esgarrat, viril però abatut, apocalíptic, espantós. Aquells dies els periòdics parlaven de bombes atòmiques. En un món tan abusiu com el que s’estava vivint no podia representar un personatge tan destacat de la història de la humanitat mancat de la ràbia i del coratge que demanaven les circumstàncies, com qui se sap resignar. D’altra banda, algú capaç de sintetitzar tant dramatisme, tanta desolació, tant desconsol en la tan simple com profunda frase de ai, trista vida corporal / oh món cruel tan desigual o algú capaç de transmetre el sentit  d’infortuni desgraciat quan diu sens vos señora que farem / e ab qui ens aconsolarem / de ulls e de cor devem plorar / mentres viurem, e suspirar, no pot ser de lacrimogen sentimentalismo. Hi ha massa tensió expresiva i massa profunditat de pensament per a una manisfestació de sensibleria superficial. Però el millor sant Joan que he fet, ha segut el sant Joan que no vaig cantar. El primer any que em vaig retirar, el poble, acostumat, em recordava, em trobava a faltar”.
 
    Havia aconseguit introduir sublimilnalment en la memòria d’un poble, que fidelment l’havia seguit any rera any, la particular força dramàtica de la veu i del gest del personatge tracionalment més dèbil i afectat de la Festa com una cosa més difícil d’oblidar que fácil de recordar. Com quan alçava el braços per imprecar, sublim,allò de Oh, apòstols e germans meus / veniu plorem ab tristes veus… que, potser per una associació d’idees, in extenso, per la seua condició de pintor, es diria que evocava l’expressió de tràgic horror del personatge central de Els afusellaments de Goya. Eixa mescla de pànic i desesperació de qui està davant d’una inexorable fatalitat.
 
    Massa idoneïtat en les condicions ambientals per a l’incumpliment d’allò que es podria dir obligat procés de mitosi biogràfica de qui està especialment dotat d’intuïtiva receptivitat. Ho ha explicat Ernest Contreras molt assenyadament: “Es conciten, dins el lliurament de Sixto vers el Misteri, una ànsia de realització total i un total impuls d’autentificació. I fou per ací, precisament, pero on va començar el joc decisiu. Cercant l’autentificació del personatge que en te encomanat, la seua personalitat i la seua situació dins el context de l’obra, Sixto descobreix en els versos arcaics del Misteri un altre misteri torbador que es diu poesia, l’ignorat poder de creació artística. Descobreix tambè que, segons els vells textos que una i altra volta estudia, l’evangelista Joan s’identifica d’alguna manera amb el seu propi temperament, salvant els mèrits santificadors: és un apóstol vigoros, rude, tendrament rude. El que és motiu perquè, qualsevol dia impensat, se senta ple d’estupor davant la imatge temperamentalment diferent, asexuada, que del seu apóstol ha pintat el de Vinci. ¿Qui són,doncs, aquesta gent, els artistas, que tenen el poder de transfigurar la realitat? ¿Què és això de l’art, de la pintura? De sobte. Sixto es troba al centre d’una contradicció, potser d’un equívoc, i sap que no pot enfrontar-se a una cosa i l’altra manejant amb furor la sagrada palma, com fa cada any per intentar contenir el sacrilegi de la judiada. Per a reposar la veritat en són precisos d’altres procediments i aquell de la pintura, amb el seu sorprenent poder d’evidència, oferix les millors possiblitats. I com que per aquests indrets es diu que més val fer-ho que manar-ho, Sixto agafa uns pinzells, uns colorants, un llençs, i comença a pintar. El seu objectiu és molt concret: vol testimoniar tota l’emoció, tota la bellesa i la veritat del Misteri”.
 
    La constant càrrega emotiva acumulada dens de dins, no sols de la solemnitat de les representacions sinó també de la familiaritat que s’obté del coneiximent minuciós del detall, de la tramoia, dels colors, de les olors, dels objectes, de la llum, de tota l’atmosfera que l’envolta, com els inexplicables reflexos de la plutja d’oripell en l’apoteosi final de la Coronació, no la podia alliberar només cantat. Mogut per la necessitat d’expressar aquell món misteriosament hipnòptic de la interioritat de la Festa que havia concentrats els últims 10 anys, en 1951 Sixto comença la darrera i més duradora de les seus vocacions. La Festa fou el dispositiu que posà en marxa el mecanisme de la seua nova activitat. Una activitat que no s’explica sense unes impressions punyidores pel seu alt lirisme sobre l’ànim d’algú de nul·la capacitat de faquirisme emocional i que, encara que tardana, suposaria el colp del timó que camvia el rumb assignat a les persones a les quals els ha estat reservada alguna missió de comprimís inusual. Eixos colps de timó que posen en evidència la divisió que existeix entre els qui tenen i els qui no tenen eixa condició indispensable per a deixar de ser i començar a fer: l’atreviment, la decisió.