Aquell sant Joan…
L’any
1940 Sixto inicia el seu llarg i inolbidable conjunt
d’intervencions en la Festa assajant per primera
vegada el seu patètic i entranyable sant Joan en una Coral
Il·licitana que fèu un simulacre de representació (aquell
any, per raons òbvies, la basílica encara no estava en
condicions) en les proximitats d’un temple, escenari
que l’hauria d’acollir 25 anys
consecutius.
Però fou
l’estiu següent, el de 1941, la primera gran ocasió.
Aquí començaria realment Sixto la dilatada sèrie de
representacions en encarnar, ara ja sí, abillat
d’apòstol, els distints i peculiaríssims matisos
d’un sant Joan que amb el transcurs dels anys va
dotar de personalitat. Uns matisos condicionats pel propi
estat d’ànim del civil que en cada ocasió, en un acte
de suprema alineació
per
identificar-s’hi més, l’havia de personificar.
“Excepte un sant Joan bla, místic i amanerat, quasi
efeminat, con la tradició de manera habitual ha mostrat, he
fet un sant Joan existencialista; un sant Joan indignat; un
sant Joan guerriller; un sant Joan romàntic, dràmatic,
commovedor. Recorde el de l’any 1945 que
m’isqué un sant Joan esgarrat, viril però abatut,
apocalíptic, espantós. Aquells dies els periòdics parlaven
de bombes atòmiques. En un món tan abusiu com el que
s’estava vivint no podia representar un personatge
tan destacat de la història de la humanitat mancat de la
ràbia i del coratge que demanaven les circumstàncies, com
qui se sap resignar. D’altra banda, algú capaç de
sintetitzar tant dramatisme, tanta desolació, tant
desconsol en la tan simple com profunda frase de
ai,
trista vida corporal / oh món cruel tan
desigual o algú
capaç de transmetre el sentit d’infortuni
desgraciat quan diu sens
vos señora que farem / e ab qui ens aconsolarem / de ulls e
de cor devem plorar / mentres viurem, e
suspirar, no pot
ser de lacrimogen sentimentalismo. Hi ha massa tensió
expresiva i massa profunditat de pensament per a una
manisfestació de sensibleria superficial. Però el millor
sant Joan que he fet, ha segut el sant Joan que no vaig
cantar. El primer any que em vaig retirar, el poble,
acostumat, em recordava, em trobava a
faltar”.
Havia
aconseguit introduir sublimilnalment en la memòria
d’un poble, que fidelment l’havia seguit any
rera any, la particular força dramàtica de la veu i del
gest del personatge tracionalment més dèbil i afectat de la
Festa com una cosa més difícil d’oblidar que fácil de
recordar. Com quan alçava el braços per imprecar,
sublim,allò de Oh,
apòstols e germans meus / veniu plorem ab tristes
veus… que,
potser per una associació d’idees,
in extenso, per la
seua condició de pintor, es diria que evocava
l’expressió de tràgic horror del personatge central
de Els
afusellaments de Goya.
Eixa mescla de pànic i desesperació de qui està davant
d’una inexorable fatalitat.
Massa
idoneïtat en les condicions ambientals per a
l’incumpliment d’allò que es podria dir obligat
procés de mitosi
biogràfica
de qui està especialment dotat d’intuïtiva
receptivitat. Ho ha explicat Ernest Contreras molt
assenyadament: “Es conciten, dins el lliurament de
Sixto vers el Misteri, una ànsia de realització total i un
total impuls d’autentificació. I fou per ací,
precisament, pero on va començar el joc decisiu. Cercant
l’autentificació del personatge que en te encomanat,
la seua personalitat i la seua situació dins el context de
l’obra, Sixto descobreix en els versos arcaics del
Misteri un altre misteri torbador que es diu poesia,
l’ignorat poder de creació artística. Descobreix
tambè que, segons els vells textos que una i altra volta
estudia, l’evangelista Joan s’identifica
d’alguna manera amb el seu propi temperament, salvant
els mèrits santificadors: és un apóstol vigoros, rude,
tendrament rude. El que és motiu perquè, qualsevol dia
impensat, se senta ple d’estupor davant la imatge
temperamentalment diferent, asexuada, que del
seu
apóstol
ha pintat el de Vinci. ¿Qui són,doncs, aquesta gent, els
artistas, que tenen el poder de transfigurar la realitat?
¿Què és això de l’art, de la pintura? De sobte. Sixto
es troba al centre d’una contradicció, potser
d’un equívoc, i sap que no pot enfrontar-se a una
cosa i l’altra manejant amb furor la sagrada palma,
com fa cada any per intentar contenir el sacrilegi de
la judiada.
Per a reposar la veritat en són precisos d’altres
procediments i aquell de la pintura, amb el seu sorprenent
poder d’evidència, oferix les millors possiblitats. I
com que per aquests indrets es diu que més val fer-ho que
manar-ho, Sixto agafa uns pinzells, uns colorants, un
llençs, i comença a pintar. El seu objectiu és molt
concret: vol testimoniar tota l’emoció, tota la
bellesa i la veritat del Misteri”.
La
constant càrrega emotiva acumulada dens de dins, no sols de
la solemnitat de les representacions sinó també de la
familiaritat que s’obté del coneiximent minuciós del
detall, de la tramoia, dels colors, de les olors, dels
objectes, de la llum, de tota l’atmosfera que
l’envolta, com els inexplicables reflexos de la
plutja d’oripell en l’apoteosi final de
la Coronació,
no la podia alliberar només cantat. Mogut per la necessitat
d’expressar aquell món misteriosament hipnòptic de la
interioritat de la Festa que havia concentrats els últims
10 anys, en 1951 Sixto comença la darrera i més duradora de
les seus vocacions. La Festa fou el dispositiu que posà en
marxa el mecanisme de la seua nova activitat. Una activitat
que no s’explica sense unes impressions punyidores
pel seu alt lirisme sobre l’ànim d’algú de
nul·la capacitat de faquirisme
emocional
i que, encara que tardana, suposaria el colp del timó que
camvia el rumb assignat a les persones a les quals els ha
estat reservada alguna missió de comprimís inusual. Eixos
colps de timó que posen en evidència la divisió que
existeix entre els qui tenen i els qui no tenen eixa
condició indispensable per a deixar de ser
i
començar a fer:
l’atreviment, la decisió.